Tu a Tokio i jo a Barcelona
Soichi Yukimune: “Hem vingut per a que el nostre cor sigui mes lliure”

La historia del personatge d’aquest mes comença al Japó, aquell conjunt d’illes que ens queden tan lluny y d´on són originaris el sushi i el manga, tan de moda en aquests moments.
En el país del sol naixent vivien en Soichi i la seva família, a una ciutat anomenada Abiko, molt a prop de Tokio. Allí, en Soichan, com li diuen carinyosament, es dedicava “a moltes coses. Era professor a la Universitat de Tokio, escriptor, i reporter en diferents canals de televisió”. El cert és que, com un Urdaci japonès, en Soichi va escriure el llibre No és necessari NHK, fent al·lusió a una de les empreses televisives a les que treballava. Ha escrit també nou llibres més que “només s’han publicat al Japó i ara estic buscant editor per a que surtin a Espanya”. Gràcies a aquesta professió i al fet de que gaudia d’una certa fama al seu país, va decidir abandonar la vida que portava i venir-ne cap a Espanya amb la Seiko, la seva dona, perquè “volia millorar l’educació del joves japonesos, ensenyar-los què és la vida malgrat que m’he adonat que és molt difícil aconseguir-lo, ja que només els interessa guanyar diners a costa del que sigui. A més, tenen una mentalitat increïblement tancada en l’aspecte social. No és com aquí”. Aquesta és una de les característiques que més destaca de la cultura espanyola, molt diferent a la japonesa on “moltes coses estan prohibides. És un sistema molt quadriculat, molt estricte. Et sents vigilat per tots i resulta molt difícil sortir-te’n de lo establert”. Per altra banda, “a Barcelona la gent viu. No pensen contínuament en treballar ni s’angustien tant pel futur com al Japó”. En aquest sentit comenta que un greu problema de la societat nipona resideix en els adolescents que no volen sortir de la seva habitació. “Hi ha casos en els que han tardat anys en pisar el carrer. Senten un gran pànic a la vida”.
Malgrat haver- se separat de les seves arrels, en Soichi afirma que “em sento molt a gust vivint a Barcelona. Aquí em guanyo la vida fent classes de japonès, també treballo els caps de setmana a BTV presentant un informatiu sobre Japó, i el mes passat vaig rodar una pel·lícula a Cadis, Leyendas del tiempo. Quina versatilitat!. Preguntant-li si tornarà al seu país, sentencia: “no, ni parlar-ne. Hem vingut per a morir aquí”.
Arribant al final de la conversa li ensenyo la revista: “Aquí sortirà l’entrevista -li comento-, a una de les pàgines principals“. Amb l’aspecte d’intel·lectual que li confereixen les seves petites ulleres, fulleja la nostra publicació amb cura i tranquil·litat. És un home molt interessant i summament divertit. Ha estat un plaer coneix-se’l. I no ho dic perquè sigui el meu “profe” de japonès.
Sayonara matane!

"El triunfo", drama caló a ritmo de rumbas

Dirección y guión: Mireia Ros
País: España.Año: 2005.
Género: Drama.
Interpretación: Juan Diego (Gandhi), Ángela Molina (Chata), Antonio Fernández Montoya "Farruco" (Nen), Marieta Orozco (Susi), Cheto (Palito), Francisco Conde (Tostao), Javier Ambrossi (Topo), Pep Cruz (Andrade), Joaquín Gómez (Fontán), Miquel Sitjà (Mediano).

Tras rodar “La Moños” en 1998, film nominado a los Premios Goya a la Mejor Dirección Novel, y las tv-movies “Junts” y “El zoo d´en Pitus”, Mireia Ros ha vuelto a ponerse tras la cámara para dirigir “El triunfo”, película inspirada en la novela homónima de Francisco Casavella y que nos adentra en el barrio chino de Barcelona, en la década de los 80, donde el drama, el romanticismo y la acción se fusionan a ritmo de rumba catalana.
El film cuenta la historia de los habitantes de este barrio, su lucha por el control de las calles y los deseos de triunfar en el mundo de la rumba. Un día, el Nen (Farruco) descubre los motivos de la desaparición de su padre, del que sólo le queda su pasado de esplendor como cantante de rumbas, por lo que tiene que enfrentar su deseo de venganza con sus ansias de conseguir el triunfo.
La rumba es el hilo conductor y el alma de la película. La banda sonora combina clásicos con hits populares de la época y temas originales que interpretan Nen y sus amigos, Palito, Topo y Tostao. Incluoso la directora ha compuesto uno de los temas:”la nana del amor”.
El plantel de actores reunido por Ros dota de un brillante colorido interpretativo a las frías y grises calles del Raval que plasma la pantalla. Ángela Molina, la Anna Magnani española, está esplendida como la Chata y el “padre coraje” Juan Diego no le va a la zaga dándole la réplica. A destacar la interpretación novel del protagonista, Antonio Fernández Montoya, que deja claro que los problemas familiares no se interpusieron en su nueva faceta como actor. Y no hay que olvidarse de nuestros televisivos Pep Cruz y Miquel Sitjà. Desde luego, este chico es bien camaleónico. Ya puede hacer de niño bien en series catalanas como de gitano.
Con una amplia experiencia como actriz de cine, teatro y televisión en la época del destape de la transición, Mireia Ros quiere hacernos llegar “la historia de una muerte anunciada, de una venganza, de la transformación de un barrio, de dos hombres... y de una mujer, de una leyenda y de una traición, de una amistad, de los buenos tiempos y de los malos”. Seleccionada para los festivales de cine de Berlín, Puerto de la Plata (Argentina) y de Málaga, donde Juan Diego ha sido galardonado con el premio al Mejor Actor, la película se estrenará el 28 de abril.

Entrevista a Jaume Figueras

Jaume Figueras:”Los actores americanos fascinan más porque su maquillaje es mejor”

Estudió químicas en la Universitat de Barcelona. En los años 60 fue redactor publicitario. Con Antoni Kirchner y Pere Fages fundan las Sesiones de Cine de Arte y Ensayo. Director y presentador hasta 1994 del programa «Informatiu Cinema» de TV3. Desde 1972 colabora en Radio Barcelona y la Cadena SER. Es comentarista de la noche de los Oscars en canal + (ahora Digital +)y, hasta hace poco presentador con Ana García Siñeriz del programa «Magacine». Desde el año 2002 vuelva a dirigir y presentar el programa de información cinematográfico «Cinema Tres» en tve3.
Recomiédame 5 peliculas…
¿De toda la historia del cine? Esto es un atraco a mano armada (risas). “Roco y sus hermanos” de Visconti, “400 golpes” de Truffaut, “Cantando bajo la lluvia”, por descontado, “el Verdugo” de Berlanga y “Camelot”, que es una película musical por la que tengo una debilidad especial.
¿Hay crisis en el cine español?
Hay crisis en el mundo y también en la industria del cine español. Hay productores que no saben lo que se hacen. Hacen demasiadas películas.
¿Por qué nos fascinan más los actores americanos que los españoles?
Porque los maquillan mejor (risas)
¿Cómo van las ventas de “Adivina quien te habla de cine”?
Buuuuuuuuf. Está agotado ya (risas)
¿Para cuando otro libro?
Uno sobre mi vida privada que no se editará hasta después de mi muerte

Cuando sobran las palabras

“La vida secreta de las palabras”, nuevo film de Isabel Coixet, levanta odios y pasiones en los espectadores de Ciutat Vella


Una plataforma petrolífera aislada en medio del océano es el escenario de la nueva película de la directora catalana Isabel Coixet. Hasta allí llega la misteriosa y solitaria Hanna para cuidar de Josef, un hombre que se ha quedado ciego temporalmente. Entre ambos surge un vínculo que a lo largo de la película se hará más íntimo y que irá creciendo hasta mostrarles otra cara de la realidad en la que ambos están inmersos. Y serán las palabras y la ausencia de éstas las que les ayudarán a conseguirlo. Esas “palabras perdidas, que durante mucho tiempo vagan en un limbo de silencio (y malentendidos y errores y pasado y dolor) y un día salen a borbotones y cuando empiezan a salir ya nada puede pararlas”.Tim Robbins y Sarah Polley (que ya actúo en la lacrimógena “Mi vida sin mi” también de Coixet), son los dos protagonistas de lujo, completando un plantel de actores de primera. Desde Javier Cámara hasta Julie Christie, la inolvidable Lara de la mítica Doctor Zhivago. Todos ellos reunidos en un film que desorienta la primera media hora pero que se compensa el tiempo que resta, con un desenlace inesperado que da el golpe de gracia a la mejor película de Isabel Coixet hasta el momento. Y quien se acuerda ahora de los videoclips que dirigió para Alejandro Sanz en 1991?

LA GENTE OPINA

La nueva película de Isabel Coixet ha suscitado variados y antagónicos comentarios. Sonia opina que “es excepcional. La actuación de los protagonistas me ha dejado los pelos de punta. Todo el mundo obligado a verla”. Su amiga Berta (que afirmaba mientras Sonia hablaba) comenta que “es una película para no perderse. No me ha defraudado”. En contraposición, Xavi afirma rotundo que “no tengo paciencia para verla. Me he desesperado”. Su novia Silvia no es tan drástica como él y simplemente se limitaba a comentar tristemente que “el desenlace es un poco flojo”. Al parecer tenía más expectativas puestas en el film. No es la única. Cristina, una adolescente que se expresa como una adulta dice que “no impacta como Mi vida sin mi “aunque Luís, su padre, opina que “es madura, sincera y profunda”. Nunca llueve a gusto de todos. Y esta película es un claro ejemplo.

Este es Dylan, mi gato persa. Es muy listo, guapo y cariñoso. Toma comida de dieta especial para él y le encanta el agua Solan de Cabras recién salida de la nevera. Un primor aunque un poco tiquismiquis, la verdad.

Radio Sants Montjuic

Desde el pasado martes 13 (madera, madera) me podreis escuchar en Radio Sants-Montjuic, junto con los inimitables (thanx God) Tokit y Will. Todos los días en el 102.4!!

Oscar Baron & The ScarElvis Band. la historia d´una passió pel rei del rock ´n´ roll

Hi havia una vegada un nen de sis anys anomenat Oscar. Un dia de l' any 1973, ben de matinada, la seva àvia li va despertar perquè siguès testimoni del concert benèfic que el gran Elvis Presley oferia en directe des de Hawaii. Va ser una nit memorable seguida per milions de persones en tot el món i per al petit Oscar va resultar el principi d'una passió que ja no desapareixeria. “Vaig començar a imitar-li davant del mirall. Amb 14 anys, ja em pentinava com ell, amb el característic tupè”, em comenta.
Més endavant la seva afició per cantar es va convertir en part de la seva vida. “Quan m' aixeco al matí, la primera cosa que em ve al cap és cantar. Això és el que sóc”. Per a fer-se camí en el difícil món musical va decidir participar en LLuvia de estrellas. “Va ser al 1998. Vaig arribar a semifinals però em van eliminar. De totes maneres, gràcies al programa vaig aconseguir molts contactes malgrat que van ser treballs molt puntuals”.
Encara que en realitat el treball que li manté és altre, fa l'impossible per compaginar-lo amb la música. “Amb el treball costa perque acabes a les tantes però ho porto bé. Part del mèrit l' hi dec a la Montse, la meva dona. És la nostra road manager. La Yoko Ono de la banda”. (Priscilla no!). Darrere d'un gran home sempre es troba una gran dona i darrere d 'una gran banda es troba la Montse!
Mentre l'entrevista avança jo li escolto amb atenció i penso en el molt que se sembla al Rei, al meu ídol d'infància, adolescència i joventut. A l´ inigualable Elvis. Inigualable?. Al conèixer a l´Oscar començo a dubtar-ho i quan tinc el privilegi d' escoltar-li mentre assaja amb la seva banda l 'interrogant no deixa d' aguaitar-me. I és que és increïble veure a la ScarElvis en acció. L' essència de l'autèntic Elvis sembla rondar l'escenari. I d'això donen bona conta la gran quantitat de persones que acudeixen a veure´ls actuar. Gent variada, heterogènia. Un mosaic de personalitats. ”En general, les persones que ens vénen a veure pertanyen a totes les classes de tribus urbanes. Hi ha gent gran, més petita. De tot tipus de raça, sexe i condició”. Sobre l'actitud del públic l´Oscar afirma que “la gent en general és molt maja. Malgrat que al principi estan tots molt seriosos, a mesura que el concert avança es van animant”. Sempre han estat ben tractats, no té queixa alguna però destaca la bona rebuda que cada any els ofereixen els habitants d´ Encamp, a Andorra. “Quan anem allí ens sentim molt bé. Ens tracten com a reis”. Preguntant-li sobre els seus plans futurs em comenta que en l'única cosa que pensa és en “passar-m´ho bé i millorar”. Millorar encara més?. El que ho fa bé ho fa bé, Oscar. Que no hi ha més tela que la que es crema, oi Maren?.
Per saber-ne més: Oscar_Elvis@hotmail.com

Regreso al pasado

Elegida como mejor película en el Festival de Rotterdam y en Festival de Cinéma du Réel 2005 de París, “El cielo gira” narra los últimos momentos de historia de Aldeaseñor, la pequeña aldea de la provincia de Soria donde nació la directora, Mercedes Álvarez, estableciendo un paralelismo entre la decadencia de su pueblo natal con la situación del pintor pamplonés Pello Azketa, cuya visión desparece paulatinamente.
Filmado entre el otoño de 2002 hasta junio del 2003, observamos como transcurre el tiempo y la vida de los 14 habitantes que aún permanecen allí. Todos ancianos, son la última generación de un lugar condenado a extinguirse en un retroceso imparable.
A lo largo de la cinta el espectador va convirtiendose, paulatinamente, en un habitante más, compartiendo la rutina de los lugareños en la plaza, el cementerio o alguna de sus casas. Caminando a través del ancho páramo que rodea la aldea, seguimos los pasos de los protagonistas de la historia. Nos hacen de inmejorables cicerones de la historia de su pueblo, intercalándolo con momentos pasados vividos entre sus piedras. Entre ellos, la cámara, testigo mudo de la cotidianidad y del día día de sus gentes. No interfiere, sólo observa. Vemos la realidad a través de ella. La realidad como única verdad. Un modo de filmar que ya advertimos en la película En construcción de Jose Luís Guerín, donde participó Mercedes Álvarez. Y es que, como ya hicieron algunos directores del Neorralismo Italiano o de la Nouvelle Vague francesa, la directora opta, en este fantástico documental, en darle protagonismo a la realidad. Sin efectos especiales, ni actores profesionales, ni decorados, “El cielo gira” es un delicioso relato audiovisual impregnado de ternura y nostalgia que nadie debería perderse.


BIODATOS Mercedes Álvarez dirigió en 1997 el cortometraje "El viento africano". A partir de 1998, centrándose en el lenguaje documental, participó en el Master de Documental de Creación de la Universidad Pompeu Fabra. Fue montadora del largometraje "En construcción", película dirigida por José Luis Guerín que en 2001 obtuvo el Goya al Mejor documental y el Premio Internacional del Jurado en el Festival de San Sebastián, entre otros premios. Como en el caso de "En construcción", el proyecto "El cielo gira" surgió también en el ámbito del citado Master de la UPF, con el apoyo de su director Jordi Balló, la colaboración de algunos de sus alumnos y la participación del ICAA, Canal+, Gobierno de Navarra, Gobierno Vasco y la Junta de Castilla y León.

Un catalán en Japón

Marc Bernabé: ”Los japoneses alucinan con Ciutat Vella”


Desde bien pequeño y sin saber porqué, a Marc Bernabé siempre le ha atraído la cultura japonesa.”Es algo que no puedo explicar racionalmente. Siempre que veía alguna fotografía o veía algún programa que hablara sobre Japón me quedaba fascinado”. A los 14 años, siguiendo la fiebre de la serie Bola de Drac que a casi todos nos fascinaba, fue ”cuando descubrí el japonés original. Me compré un cómic de Dragon Ball y al abrirlo y ver esos garabatos me picó la curiosidad. Quería descifrar esos signos tan raros”. Pero eso no ocurriría hasta 4 años después, momento en el que entró en la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) para cursar “Traducción e Interpretación”. “Antes de la Universidad no sabía nada de japonés. Tuve que partir de cero”.
Después de pasar el último año en Japón como estudiante de intercambio,”volvimos a España con ganas de más (¿Volvimos? Sí-dice Marc-Con Verónica Calafell, mi pareja. Siempre con Verónica). Sentíamos que faltaba algo y decidimos pedir una beca”. Mientras tanto, Marc consiguió trabajo como traductor en el Mundial de Fútbol de Corea-Japón 2002. ”Cuando estaba en Yokohama por los Mundiales me llamaron los de la beca felicitándome por haberla conseguido. Yo les dije que estaba trabajando y que no podía hacer nada hasta finales del año 2002. Los tíos me dicen que da igual, que me tengo que ir para España porque el Rey me hará entrega del diploma. Y me pagaron el viaje para estar tres días. Venir, recoger el diploma e irme otra vez a Japón. Me estuve riendo de esto durante dos semanas seguidas”. Y todavía sigue allí. “En julio-agosto entrego la tesis y el plan es instalarme en Barcelona en el mes de octubre”. Una vez aquí, seguirá con su trabajo de traductor de manga y anime y de escritor. “Ahora estamos traduciendo 200 nuevos episodios de Shin Chan. Y de mangas traducimos Naruto, karekano, Lamu y Ultramaniac entre otros”.
Después de pasar tanto tiempo en el país nipón, le pregunto sobre el tópico japonés-cámara de vídeo aplicado a Barcelona en general y Ciutat Vella en particular. La curiosidad me mata.” La arquitectura es muy diferente. En Japón las casas son de madera y duran muy poco. Una casa de 50 años se considera muy vieja. Hay templos pero no existen barrios antiguos ni casas de 300 años. Por eso cuando vienen aquí alucinan con Ciutat Vella. De todos modos, nosotros hacemos exactamente lo mismo cuando vamos allá”.
Me despido de Marc con alegría y nostalgia. Me ha encantado conocerle en persona. Y es que, aunque no lo admita, este catalán de L´Ametlla del Vallés es, a sus recién estrenados 29 años, un ídolo entre los que somos fans de la cultura japonesa. Es un hecho irrefutable.
Para saber más: www.nipoweb.com

Currículum básico:
*Apuntes de Japón
*Japonés en viñetas, Japonés en viñetas II (Traducidos a varios idiomas)
*Kanji para recordar, Kanj para recordar II, Kana para recordar (con Verónica Calafell y James W. Heisig)
*Rumbo a Japón (con Verónica Calafell y Jesús Espí))
Traducciones en manga y anime:
Shin Chan, kochikaru, Naruto,
karekano, Lamu, Ultramaniac…

Històries d´Obaba

Basada en la novel·la Obabakoak de Bernardo Atxaga i dirigida per Montxo Armendáriz, Obaba narra la història dels habitants del poble del mateix nom, el nexe del qual és Lurdes, una estudiant d’audiovisuals que pretén captar les seves vides amb una càmera de vídeo. A través d'ella l’espectador coneixerà (massa lentament, potser) les passions, enveges i violència que formen part del dia a dia dels seus habitants.
Armendáriz ja va adaptar en el seu moment una altra novel·la de l’autor, Històries del Kronen, protagonitzada per Juan Diego Botto i que també surt a Obaba. Aquesta vegada la història i el lloc són totalment diferents. S’acosta més a Secretos del corazón, un altre fantàstic film d'Armendáriz l’estil del qual s'assembla molt al d´Obaba, amb els seus bonics paisatges i la vida rural com a marc principal. Ambdues cintes capten molt bé els secrets dels seus personatges, ben amagats sota mirades, gestos i actituds. Però en el cas d´Obaba hi ha una cosa que falla: no emociona. Malgrat que les dues pel·lícules van tenir l’oportunitat de viatjar a Hollywood (amb Secretos del corazón ho va aconseguir encara que Sharon Stone va donar el premi a una altra) aquest any hi ha una cinta que farà ombra a totes les candidates. Ningú no podrà vèncer a Los chicos del coro.

LA GENT OPINA Que Obaba hagi estat triada com a candidata espanyola per optar a l´Òscar no significa que l’hagi de veure més gent. Com a mostra un botó. I és que aquest fet sembla que no ha animat gaire al públic . Per aquesta raó m’he vist obligada a esperar als espectadors del film en diverses sessions i així disposar d’un mínim de comentaris.
Una parella que comparteix l’afició per la lectura de Obabakoak, Cristina i Manel, em comenten que la cinta els ha semblat “arriscada, valenta i bonica encara que redueix la riquesa literària de l’obra original”. En aquesta mateixa línia es troba la Raquel qui creu que “la pel·lícula pot animar a llegir el llibre però destrossa l'univers màgic de Obabakoak”. El comentari de Raquel ho corroboren Javier i Oscar, dos amics afeccionats al cinema espanyol. D’altra banda, Laia i Joan es queixen que “és una mica desconcertant i lenta” i Pere comenta el mateix encara que “la història m’ha agradat. No està malament”. Sobre la seva selecció per a optar a l´Oscar considera que “és injust perquè Princeses és molt millor”. Potser el gran ridícul que va sofrir l’Acadèmia del Cinema Espanyol al 2003 hagi tingut alguna cosa a veure en aquesta elecció. Qui sap…

El gran gatekeeper

Me gusta estar informada y me gusta que lo que me cuenten se adecúe a la realidad. A veces discrepo en el valor noticiable que algunos medios le dan a ciertos hechos y que, además, sacan en horas de máxima audiencia en canales nacionales, pero es lo que hay. Lo cierto es que desde hace varios meses estoy siendo testigo de un acontecimiento lo bastante importante como para que, al menos, salga como destacado en algún medio de comunicación. Algo tan importante como la movilización continuada de 1000 vecinos del barrio de Les Corts por no ser expulsados de las viviendas en las que han habitado casi todas sus vidas. Ay, pero lo que no saben estas personas es que han topado con un Gatekeeper: algo a alguien que corta el flujo de información. Ese banco catalán tan vinculado a la familia Real española, al parecer, tiene un máster en estas lindes. Y encima haciendo anuncios sobre obra social. Si es que da rabia, o no?

Benvinguts a "Hospiwood"

Potser pesi en excés en l’ànim d’alguns el registre habitual en el qual el codirector (al costat de Juan Cruz) del film Tapas, José Corbacho, sol prodigar-se en el mitjà televisiu, com per a atrevir-se a donar el pas d’assistir al seu debut com realitzador en la gran pantalla. Serveixi d’estímul als escèptics saber que el seu paper habitual de còmic-còmic, a mig camí entre allò hilarant i bufonesc, queda en aquesta ocasió completament relegat, ja que malgrat que Tapas no menysprea el to amable i humorístic (que no paròdic o risible) no són escassos els moments i situacions amargues que planteja la pel·lícula. Sense pedanteries ni excessos pretensiosos, amb una manera de narrar proper al costumisme i una singular habilitat per a equilibrar emoció i entreteniment, Tapas va teixint una d’aquestes històries corals, en les quals els somnis individuals i col·lectius, les renúncies i els desitjos, les frustracions i les alegries, els fracassos i les conquestes, sempre des d’un plànol profundament humà i quotidià, es converteixen en protagonistes. Pel·lícula de personatges, sens dubte, però també pel·lícula d’escenaris – amb l’Hospitalet natal de Corbacho com marc general- retratats sense complaença, encara que tal vegada amb un besllum de nostàlgia, bé amidada, sense caure en sentimentalismes estèrils i embafadors. La vida al natural, amb els seus personatges de carn i os, amb les seves incerteses i les seves contradiccions. La vida al natural, sense focs d’artifici. La vida tal qual, amb la seva misèria i la seva grandesa a coll.
Com tantes altres coses.


LA GENT OPINA. L'òpera primera del televisiu Jose Corbacho ha suscitat moltes positives opinions de les persones amb les que hem parlat. A Mireia li ha semblat “molt entranyable. He sortit molt satisfeta del cinema”. De tot el que ha vist es queda ”amb la història del matrimoni vell. És una relació molt romàntica i bonica”. El seu amic David ens contesta amb una enfàtica queixa que “se m'ha fet molt curta!”. La veritat és que tots li vam donar la raó. L'hora i mitjana de metratge ens va saber a poc.
Seguim el nostre cinèfil pelegrinatge i visualitzem l´Eva, una dona d'aspecte bohemi que ha sortit sola de la sala (“no em posava d'acord amb la meva parella i ell s'ha anat a veure altra”). Ens comenta “l'afecte que li agafes als personatges. Són històries del carrer que aconsegueixen que t'identifiquis amb algun dels protagonistes”. Helena (una tocaya!) ens aconsegueix fer un breu i bon resum sobre el film: “un guió ple de tendresa, comèdia i amargor”, i ens demana que des de la nostra revista recomanem “Tapes” ferventment. Doncs això, que no us la perdeu!.

Million Dollar director

Després de sorprendre' ns en 2003 amb Mystic River, Clint Eastwood ens torna a delectar amb una altra brillant pel·lícula: Million Dollar Baby, la història d' una boxegadora. A diferència d'aquella, en la que Eastwood només va exercir com director, aquesta vegada ho veiem en escena, protagonitzant un dels papers principals, encarnant al personatge de Frankie Dunn, un reconegut i prestigiós entrenador de boxa. Frankie té com norma infrangible no entrenar a noies, però Maggie serà l'excepció que trenqui la regla. Ella és una jove de 32 anys, cambrera per necessitat, que lluitarà per complir una de les seves metes: enfrontar-se sobre el ring a les millors i guanyar el campionat mundial. Un tercer figurant del relat, paper essencial, és Eddie Scrap (interpretat per Morgan Freeman), un boxador retirat que s' encarrega de mantenir el gimnàs en ordre. Eddie és el personatge judiciós, reflexiu, que aprofundeix en pensaments discursos filosòfics. Estem acostumats a veure últimament a Freeman amb aquest registre de personatge, serà que respon bé a aquest perfil.
El secret de l' èxit de Million Dollar Baby, radica en la riquesa de les seves subtrames, la complexitat dels seus personatges i en el gir tan potent que la història fa a mitjan pel·lícula. Eastwood aconsegueix fer un bon film en el qual aconsegueix urdir, al fil d'un desenvolupament aparentment convencional, una sèrie de temes que són els que en realitat constitueixen l' estructura medul·lar de la pel·lícula, amor, vida i mort, d' una manera que assoleix emocionar-nos i fer-nos reflexionar. I això només està a l 'abast dels grans realitzadors.

LA GENT OPINA. Mare meva, quina pel-licula! Sortim del cinema gratament sorpresos i, al fer-ne un cop d' ull a la resta del públic, ens adonem que no som els únics. Durant tota la projecció s' ha mantingut un respecte absolut a la cinta. Captivació en estat pur. Sentiments a flor de pell i una opinió unànime: “És la millor pel·lícula de l' any”.
Mercedes ens comenta que “encara que hagi sortit trist del cinema és excel·lent, fascinant i molt humana”; una opinió compartida entre molts dels espectadors. Trobem a David, un entès en cinema que ens augura que el film “està cridat a convertir-se en clàssic” i afegeix: ”no hi ha qui li discuteixi l´ Oscar a Millor Director a Clint Eastwood”. Seguint amb els premis, un enèrgic Edu (“que es noti que sóc basc!”) s' alegra “que s' imposés a la comercial El Aviador”. A la seva amiga Sandra li ha “agradat molt però el final m' ha deixat un poc p´allà. Ara entenc perquè es parlava tant del gir de la trama”. Nosaltres no ho rebel·larem!
En general, impressionant, imprescindible o extraordinària són els adjectius que més es van repetir entre rostres de fascinació per part de la gent entrevistada i encara volent trobar opinions menys entusiastes, no ho vam aconseguir. Si la van a veure sabran la raó.

entre amics

“Entre copes” és la nova incursió cinematogràfica d´Alexandre Payne (“Election”, “A propòsit de Schmidt”), un llicenciat en filologia hispànica per la Universitat de Salamanca que s´ endinsa en un dels temes fetiche del cinema de gènere road movie: trobar-se a un mateix. En aquest cas, els que indaguen en les seves vides i veritats són en Jack i en Miles, dos amics de joventut que decideixen recórrer la zona de les vinyes californiana com una ultima farra abans de la boda d’en Jack. El que descobriran en les seves jornades enològiques repercutirà en la visió del seu futur, on pors i vulnerabilitats surten a la superfície entre copes de Pinot i Cabernet.
Premiada amb l´Oscar al millor guió original, la pel·lícula mostra un tipus de cinema essencial i indispensable pels amants de les bones histories. Histories com les que varem gaudir amb “Beautiful Girls”, quina semblança sobre la inseguretat compartida amb amics no passa desapercebuda. Temes com l’amistat, la solitud i l’amor es barregen en aquesta comèdia agredolça on destaquem, sense cap dubte, la presencia de l´esplèndida Virgínia Madsen que, com ja va fer Tarantino amb John Travolta, Payne la recupera per a la gran pantalla amb nominació a l´Oscar inclosa.
Un film que ens recorda que per molts problemes que tinguem ningú no ens treu els deliciosos moments rodejats d’amics, parlant de qualsevol cosa, entre copes.

LA GENT OPINA Pel que hem pogut comprovar, la valoració de la pel·lícula queda molt determinada per un factor important (i d’interessant anàlisi): l’edat. La Míriam, que va sortir amb la seva carpeta universitària sota el braç, la considera com “una pel·lícula per a la generació del nostres pares”. Gairebé totes les opinions del públic jove remetien en major o menor mesura al que la Míriam va dir. El noi que anava amb ella, en Pau, va voler afegir que “fa gràcia en diversos moments, però no com per a haver guanyat un Oscar”. Respecte a això, la Mari raona que “s’allarga massa el tema del vi. No dic que el guió sigui dolent, però l’argument és una mica pobre. Lo de l’Oscar, no sé, els meus pares sí l’hi donarien, perquè els va encantar, però al meu parer hi falta alguna cosa”. No obstant això, al costat hi havia tres parelles d’amics rondant la trentena, que no donaven crèdit al que escoltaven; no vam poder resistir apropar-nos a ells…Cap no es quedà callat: “He rigut molt”, “ens han encantat els protagonistes” ens van comnetar. La Carmen va ser més eloqüent: “segueixes tota la pel·lícula perquè desperta interès. T' identifiques amb els protagonistes masculins perquè representen estereotips i formes de ser universals que es complementen. L'optimisme i la impulsivitat d´un s'equilibra amb el pessimisme reflexiu de l'altre”. Tots varen coincidir en què era una d’aquelles pel·lícules que s’han de veure. Ho ratifiquem.