Cuando sobran las palabras

“La vida secreta de las palabras”, nuevo film de Isabel Coixet, levanta odios y pasiones en los espectadores de Ciutat Vella


Una plataforma petrolífera aislada en medio del océano es el escenario de la nueva película de la directora catalana Isabel Coixet. Hasta allí llega la misteriosa y solitaria Hanna para cuidar de Josef, un hombre que se ha quedado ciego temporalmente. Entre ambos surge un vínculo que a lo largo de la película se hará más íntimo y que irá creciendo hasta mostrarles otra cara de la realidad en la que ambos están inmersos. Y serán las palabras y la ausencia de éstas las que les ayudarán a conseguirlo. Esas “palabras perdidas, que durante mucho tiempo vagan en un limbo de silencio (y malentendidos y errores y pasado y dolor) y un día salen a borbotones y cuando empiezan a salir ya nada puede pararlas”.Tim Robbins y Sarah Polley (que ya actúo en la lacrimógena “Mi vida sin mi” también de Coixet), son los dos protagonistas de lujo, completando un plantel de actores de primera. Desde Javier Cámara hasta Julie Christie, la inolvidable Lara de la mítica Doctor Zhivago. Todos ellos reunidos en un film que desorienta la primera media hora pero que se compensa el tiempo que resta, con un desenlace inesperado que da el golpe de gracia a la mejor película de Isabel Coixet hasta el momento. Y quien se acuerda ahora de los videoclips que dirigió para Alejandro Sanz en 1991?

LA GENTE OPINA

La nueva película de Isabel Coixet ha suscitado variados y antagónicos comentarios. Sonia opina que “es excepcional. La actuación de los protagonistas me ha dejado los pelos de punta. Todo el mundo obligado a verla”. Su amiga Berta (que afirmaba mientras Sonia hablaba) comenta que “es una película para no perderse. No me ha defraudado”. En contraposición, Xavi afirma rotundo que “no tengo paciencia para verla. Me he desesperado”. Su novia Silvia no es tan drástica como él y simplemente se limitaba a comentar tristemente que “el desenlace es un poco flojo”. Al parecer tenía más expectativas puestas en el film. No es la única. Cristina, una adolescente que se expresa como una adulta dice que “no impacta como Mi vida sin mi “aunque Luís, su padre, opina que “es madura, sincera y profunda”. Nunca llueve a gusto de todos. Y esta película es un claro ejemplo.

Este es Dylan, mi gato persa. Es muy listo, guapo y cariñoso. Toma comida de dieta especial para él y le encanta el agua Solan de Cabras recién salida de la nevera. Un primor aunque un poco tiquismiquis, la verdad.

Radio Sants Montjuic

Desde el pasado martes 13 (madera, madera) me podreis escuchar en Radio Sants-Montjuic, junto con los inimitables (thanx God) Tokit y Will. Todos los días en el 102.4!!

Oscar Baron & The ScarElvis Band. la historia d´una passió pel rei del rock ´n´ roll

Hi havia una vegada un nen de sis anys anomenat Oscar. Un dia de l' any 1973, ben de matinada, la seva àvia li va despertar perquè siguès testimoni del concert benèfic que el gran Elvis Presley oferia en directe des de Hawaii. Va ser una nit memorable seguida per milions de persones en tot el món i per al petit Oscar va resultar el principi d'una passió que ja no desapareixeria. “Vaig començar a imitar-li davant del mirall. Amb 14 anys, ja em pentinava com ell, amb el característic tupè”, em comenta.
Més endavant la seva afició per cantar es va convertir en part de la seva vida. “Quan m' aixeco al matí, la primera cosa que em ve al cap és cantar. Això és el que sóc”. Per a fer-se camí en el difícil món musical va decidir participar en LLuvia de estrellas. “Va ser al 1998. Vaig arribar a semifinals però em van eliminar. De totes maneres, gràcies al programa vaig aconseguir molts contactes malgrat que van ser treballs molt puntuals”.
Encara que en realitat el treball que li manté és altre, fa l'impossible per compaginar-lo amb la música. “Amb el treball costa perque acabes a les tantes però ho porto bé. Part del mèrit l' hi dec a la Montse, la meva dona. És la nostra road manager. La Yoko Ono de la banda”. (Priscilla no!). Darrere d'un gran home sempre es troba una gran dona i darrere d 'una gran banda es troba la Montse!
Mentre l'entrevista avança jo li escolto amb atenció i penso en el molt que se sembla al Rei, al meu ídol d'infància, adolescència i joventut. A l´ inigualable Elvis. Inigualable?. Al conèixer a l´Oscar començo a dubtar-ho i quan tinc el privilegi d' escoltar-li mentre assaja amb la seva banda l 'interrogant no deixa d' aguaitar-me. I és que és increïble veure a la ScarElvis en acció. L' essència de l'autèntic Elvis sembla rondar l'escenari. I d'això donen bona conta la gran quantitat de persones que acudeixen a veure´ls actuar. Gent variada, heterogènia. Un mosaic de personalitats. ”En general, les persones que ens vénen a veure pertanyen a totes les classes de tribus urbanes. Hi ha gent gran, més petita. De tot tipus de raça, sexe i condició”. Sobre l'actitud del públic l´Oscar afirma que “la gent en general és molt maja. Malgrat que al principi estan tots molt seriosos, a mesura que el concert avança es van animant”. Sempre han estat ben tractats, no té queixa alguna però destaca la bona rebuda que cada any els ofereixen els habitants d´ Encamp, a Andorra. “Quan anem allí ens sentim molt bé. Ens tracten com a reis”. Preguntant-li sobre els seus plans futurs em comenta que en l'única cosa que pensa és en “passar-m´ho bé i millorar”. Millorar encara més?. El que ho fa bé ho fa bé, Oscar. Que no hi ha més tela que la que es crema, oi Maren?.
Per saber-ne més: Oscar_Elvis@hotmail.com