entre amics
“Entre copes” és la nova incursió cinematogràfica d´Alexandre Payne (“Election”, “A propòsit de Schmidt”), un llicenciat en filologia hispànica per la Universitat de Salamanca que s´ endinsa en un dels temes fetiche del cinema de gènere road movie: trobar-se a un mateix. En aquest cas, els que indaguen en les seves vides i veritats són en Jack i en Miles, dos amics de joventut que decideixen recórrer la zona de les vinyes californiana com una ultima farra abans de la boda d’en Jack. El que descobriran en les seves jornades enològiques repercutirà en la visió del seu futur, on pors i vulnerabilitats surten a la superfície entre copes de Pinot i Cabernet.
Premiada amb l´Oscar al millor guió original, la pel·lícula mostra un tipus de cinema essencial i indispensable pels amants de les bones histories. Histories com les que varem gaudir amb “Beautiful Girls”, quina semblança sobre la inseguretat compartida amb amics no passa desapercebuda. Temes com l’amistat, la solitud i l’amor es barregen en aquesta comèdia agredolça on destaquem, sense cap dubte, la presencia de l´esplèndida Virgínia Madsen que, com ja va fer Tarantino amb John Travolta, Payne la recupera per a la gran pantalla amb nominació a l´Oscar inclosa.
Un film que ens recorda que per molts problemes que tinguem ningú no ens treu els deliciosos moments rodejats d’amics, parlant de qualsevol cosa, entre copes.
LA GENT OPINA Pel que hem pogut comprovar, la valoració de la pel·lícula queda molt determinada per un factor important (i d’interessant anàlisi): l’edat. La Míriam, que va sortir amb la seva carpeta universitària sota el braç, la considera com “una pel·lícula per a la generació del nostres pares”. Gairebé totes les opinions del públic jove remetien en major o menor mesura al que la Míriam va dir. El noi que anava amb ella, en Pau, va voler afegir que “fa gràcia en diversos moments, però no com per a haver guanyat un Oscar”. Respecte a això, la Mari raona que “s’allarga massa el tema del vi. No dic que el guió sigui dolent, però l’argument és una mica pobre. Lo de l’Oscar, no sé, els meus pares sí l’hi donarien, perquè els va encantar, però al meu parer hi falta alguna cosa”. No obstant això, al costat hi havia tres parelles d’amics rondant la trentena, que no donaven crèdit al que escoltaven; no vam poder resistir apropar-nos a ells…Cap no es quedà callat: “He rigut molt”, “ens han encantat els protagonistes” ens van comnetar. La Carmen va ser més eloqüent: “segueixes tota la pel·lícula perquè desperta interès. T' identifiques amb els protagonistes masculins perquè representen estereotips i formes de ser universals que es complementen. L'optimisme i la impulsivitat d´un s'equilibra amb el pessimisme reflexiu de l'altre”. Tots varen coincidir en què era una d’aquelles pel·lícules que s’han de veure. Ho ratifiquem.
Premiada amb l´Oscar al millor guió original, la pel·lícula mostra un tipus de cinema essencial i indispensable pels amants de les bones histories. Histories com les que varem gaudir amb “Beautiful Girls”, quina semblança sobre la inseguretat compartida amb amics no passa desapercebuda. Temes com l’amistat, la solitud i l’amor es barregen en aquesta comèdia agredolça on destaquem, sense cap dubte, la presencia de l´esplèndida Virgínia Madsen que, com ja va fer Tarantino amb John Travolta, Payne la recupera per a la gran pantalla amb nominació a l´Oscar inclosa.
Un film que ens recorda que per molts problemes que tinguem ningú no ens treu els deliciosos moments rodejats d’amics, parlant de qualsevol cosa, entre copes.
LA GENT OPINA Pel que hem pogut comprovar, la valoració de la pel·lícula queda molt determinada per un factor important (i d’interessant anàlisi): l’edat. La Míriam, que va sortir amb la seva carpeta universitària sota el braç, la considera com “una pel·lícula per a la generació del nostres pares”. Gairebé totes les opinions del públic jove remetien en major o menor mesura al que la Míriam va dir. El noi que anava amb ella, en Pau, va voler afegir que “fa gràcia en diversos moments, però no com per a haver guanyat un Oscar”. Respecte a això, la Mari raona que “s’allarga massa el tema del vi. No dic que el guió sigui dolent, però l’argument és una mica pobre. Lo de l’Oscar, no sé, els meus pares sí l’hi donarien, perquè els va encantar, però al meu parer hi falta alguna cosa”. No obstant això, al costat hi havia tres parelles d’amics rondant la trentena, que no donaven crèdit al que escoltaven; no vam poder resistir apropar-nos a ells…Cap no es quedà callat: “He rigut molt”, “ens han encantat els protagonistes” ens van comnetar. La Carmen va ser més eloqüent: “segueixes tota la pel·lícula perquè desperta interès. T' identifiques amb els protagonistes masculins perquè representen estereotips i formes de ser universals que es complementen. L'optimisme i la impulsivitat d´un s'equilibra amb el pessimisme reflexiu de l'altre”. Tots varen coincidir en què era una d’aquelles pel·lícules que s’han de veure. Ho ratifiquem.
posted by Helena G. Castaño @ 4:20 a. m.
0 comments
